La capnografia ens aporta informació de l'estat hemodinàmic i respiratori del pacient i ha esdevingut un procediment de monitoratge estàndard en sales de quiròfan, unitats de cures intensives i en prehospitalària, havent estat ja esmentada com la nova constant vital.
La capnografia és un mètode d'alta evidència per al monitoratge de la ventilació, metabolisme i circulació, ja que mesura el diòxid de carboni que eliminem durant l'espiració, i es pot fer servir tant en pacients intubats com en pacients en ventilació espontània.
Durant anys l'ús de la capnografia ha estat principalment útil en el pacient intubat, i els seus principals usos són la confirmació de la posició del tub endotraqueal, la valoració de l'efectivitat de la ressuscitació cardiopulmonar i la detecció precoç de canvis de l'estat ventilatori del pacient crític .
L'origen de la capnografia es remunta al 1875, any en què el químic Joseph Black descobreix l'existència d'un gas alliberat a l'espiració, el diòxid de carboni (CO₂). Tot i així, no va ser fins a la dècada del 1950 que van sorgir els primers estudis relacionant el monitoratge del diòxid de carboni espirat amb el flux sanguini pulmonar al medi quirúrgic.
Arran de diversos estudis, s'ha anat emprant la capnografia per monitorar el pacient intubat al medi hospitalari, estenent-ne l'ús als quiròfans per detectar problemes a la via respiratòria i poder anticipar-se a disfuncions pulmonars o cardíaques.
En l'actualitat, societats científiques de categoria internacional com l'American Heart Association, l'American Society of Anesthesiologists, la Intensive Care Society o l'European Resuscitation Council consideren imprescindible l'ús de la capnografia durant l'assistència i el trasllat del pacient crític.
L'avenç tecnològic ha permès obtenir mesures de CO₂ exhalat fiables, tant en pacients intubats com no intubats i s'han desenvolupat monitors portàtils especialment indicats per als serveis d'emergències mèdiques que s'han incorporat a Espanya.