La insuficiència respiratòria correspon a la incapacitat de l'aparell respiratori de complir la funció de l'intercanvi gasós entre l'atmosfera i la circulació sanguínia. A la clínica es defineix per una PaO2 <60 mmHg i una PaCO2> 45 mmHg, respirant aire ambient a nivell de la mar (FiO2 21%). S'estima que una PaO2 = 60 mmHg correspon a una saturació d'oxigen en sang del 90%, i, atenent a la corba de dissociació de l'hemoglobina, s'aprecia que per sota d'aquest punt la disminució de la PaO2 es tradueix en una disminució exponencial de la saturació, comprometent l'aportació d'oxigen als teixits.
Es poden classificar de tres formes diferents segons el criteri utilitzat:
Alteracions gasomètriques:
- Insuficiència respiratòria hipòxica. Afeccions del parènquima pulmonar que provoquen disminució de PaO2 <60 mmHg, amb PaCO2 normal o baix.
- Insuficiència respiratòria hipercàpnica. En patologies on la PaCO2 està augmentada, el pulmó està intrínsecament sa i l'afectació és principalment extrapulmonar.
Evolució clínica:
- Insuficiència respiratòria aguda: d'inici sobtat o produït en curt espai de temps. Provoca acidosi respiratòria, sense mecanismes de compensació.
- Insuficiència respiratòria crònica: d'inici a llarg termini, la qual cosa permet una compensació metabòlica per mantenir el pH sanguini dins de la normalitat.
- Insuficiència respiratòria crònica reaguditzada: en pacients amb insuficiència respiratòria crònica que pateixen alguna descompensació aguda de la seva malaltia.