La canalització d'accessos vasculars és una pràctica freqüent sobretot a nivell hospitalari. Segons dades nacionals del programa d'Estudi de Prevalença d'Infeccions Nosocomials (EPINE, 2017) més del 70% dels pacients a nivell hospitalari presenta un o diversos dispositius vasculars en algun moment de la seva estada.
La seva utilització es justifica amb la necessitat de realitzar proves diagnòstiques, administrar teràpia endovenosa, fluïdoteràpia, nutrició parenteral, hemoderivats i monitoratge hemodinàmic.
A l'hora d'aconseguir un correcte accés vascular, s'haurien de valorar una sèrie de factors individuals com avaluar els antecedents de canalitzacions prèvies, l'accessibilitat del vas, la situació clínica en què es troba el pacient, al·lèrgies conegudes i el tractament prescrit i l’ús que rebrà aquest accés vascular.
1. CANALITZACIONS VENOSES PERIFÈRIQUES
Canalitzar una via venosa perifèrica és una tècnica invasiva que ens permet tenir una via perifèrica permanent al sistema vascular del pacient. A través d'aquesta via podrem administrar serumteràpia, medicació i nutrició parenteral.
2. CANALITZACIONS VENOSES CENTRALS D'ACCÉS PERIFÈRIC
El Catèter venós central d'Accés Perifèric (CVCAP) o més comunament anomenats PICC per l'acrònim en anglès de Peripherallyinserted Central Catheters has suposat un avenç en la teràpia intravenosa de llarga permanència i el seu ús actualment està augmentant de forma exponencial.
Els PICC són catèters venosos centrals d'accés perifèric, no tunelitzats, d'inserció percutània i el seu objectiu és garantir que el pacient cobreixi la seva necessitat de via central, alhora que preserva al màxim el seu capital venós, de manera que s'està considerant com un catèter de primera elecció.
Les venes utilitzades per a la inserció dels PICC inclouen la vena basílica, cefàlica, braquial i mitjana antecubital, encara que sovint la vena basílica és la vena d'elecció, ja que normalment és de grans dimensions i segueix una línia recta.
Normalment s'introdueixen a través d'una de les venes del braç, ja que el seu diàmetre és més gran que les de l'avantbraç, ja que no es veuen afectades per la flexió de l'extremitat superior. L'extrem distal del catèter es localitza en la unió cava-arterial, de la mateixa manera que qualsevol altre dispositiu d'accés venós central.
3. CANALITZACIONS VENOSES CENTRALS
De vegades, es necessita canalitzar venes de més calibre situades en posicions més centrals (venes subclàvies, jugular interna i femoral) per aconseguir un accés vascular fiable en pacients en estat greu.
4. CATÈTER PER TCDE (Tècniques Contínues de Depuració extrarenal)
Quan parlem d'aquest tipus de catèter ens referim als que té com a funció accedir a la circulació sanguínia per aconseguir un flux de sang suficient i continu per facilitar les tècniques Hemodiàlisi que es realitzen de forma transitòria en les Unitats de Cures Intensives.
Va ser Shaldon, el 1961, qui va desenvolupar la canulació d'artèria i vena femoral per diàlisi i, dos anys després va aconseguir evitar la punció arterial mitjançant doble canulació venosa i, posteriorment, mitjançant l'ús de catèters de doble llum.
El 1979 Hickman increment el diàmetre del catèter, va adaptar peces com el cuff i connectors luerlock, el que va incrementar la utilitat dels catèters per a diferents teràpies com quimioteràpies, plasmafèresi, nutrició parenteral i hemodiàlisi.
El catèter és una de les peces claus dins de les tècniques contínues de depuració extrarrenal (TCDE). Sense un flux adequat de sang, ni un bon accés vascular, ni un bon catèter, és inviable realitzar el tractament requerit i insistir en efectuar-lo pot ser una pèrdua de temps de material i de diners. Sense comptar amb l'experiència negativa que pot crear entre el personal d'infermeria per la inseguretat que pot crear el no dominar les màquines de TCDE.
5. CANALITZACIONS ARTERIALS
El monitoratge invasiu de la pressió arterial és el registre continu i exhaustiu de la pressió arterial mitjançant un catèter intra-arterial connectat a un transductor de pressió que tradueix l'ona de pressió en una ona elèctrica.
Aquest procediment va ser descrit per Peterson en 1949 com a sistema de control en el període peri-operatori de pacients inestables i actualment és el segon procediment més realitzat en les Unitats de Cures Intensives (UC) i en les Unitats Quirúrgiques.