946 522 986  |  692 063 088 9 h. a 17 h.
  1. Inicio
  2. Material didáctico
  3. CUIDADOS INTENSIVOS (UCI)
  4. TEMA 3. OXIGENOTERÀPIA

TEMA 3. OXIGENOTERÀPIA

L'oxigenoteràpia és el tractament fonamental per a la insuficiència respiratòria tant aguda com crònica per tal d'assolir els requeriments d'oxigen dels teixits per al seu normal metabolisme.

Consisteix en aportar aire enriquit en oxigen a l'organisme a través de la ventilació, aconseguint concentracions més grans que la de l'aire ambiental (21%). Amb això s'aconsegueix una fracció inspiratòria d'oxigen (FiO2) augmentada i es pretén un augment de la PaO2 per corregir la hipòxia.

L'oxigenoteràpia no queda exempta de possibles efectes adversos, per la qual cosa l'administració d'oxigen requereix indicacions del personal facultatiu i de controls analítics i clínics i un exhaustiu cura per part de personal d'infermeria.

1. INDICACIONS

El valor de PaO2 < 60 mmHg corresponent a SatO2 < 90% revela la necessitat d'instauració d'oxigenoteràpia.

S'ha de valorar la forma de procedir segons l'estat del pacient i el factor causant. Aquesta teràpia ha d'estar subjecta als objectius marcats amb la mínima concentració d'oxigen requerida per a això.

El principal factor que implica la necessitat d'oxigenoteràpia és la hipòxia tissular, que com hem vist pot ser causada per diferents mecanismes fisiopatològics.

A la hipòxia sense hipoxèmia, l’oxigenoteràpia és necessària, però els seus beneficis seran limitats fins a la correcció de la patologia subjacent que la provoca. Pot ser a causa d’anèmia severa, la intoxicació per monòxid de carboni, el xoc hipovolèmic o la insuficiència cardíaca.

Tots els pacients en situació crítica (parada cardiorespiratòria, xoc, hipotensió greu o qualsevol patologia amb compromís del patró respiratori) requereixen un tractament amb oxigen.

En pacients amb patologia respiratòria crònica la teràpia d'oxigen ha de ser cautelosa, iniciant-se amb FiO2 baixes i anar augmentant fins a aconseguir saturacions aproximades al 90%, amb això es pretén evitar la retenció de CO2 i la conseqüent hipercàpnia. El personal d'infermeria ha de vigilar possibles signes d'hipercàpnia com la somnolència ol flapping.

2. COMPLICACIONS

Com s'ha indicat anteriorment l'oxigenoteràpia comporta certs riscos o complicacions, evitables amb un bon maneig i cura.

Les possibles complicacions es poden dividir en:

  • Riscos físics. L'oxigen pot produir sequedat a la mucosa oral o ocular. Els punts de suport dels dispositius poden provocar úlceres de pressió. D'altra banda, l'oxigen és un gas inflamable per la qual cosa s'ha de prohibir fumar a prop d'una font d'oxigen. També es desaconsella la utilització de vaselina a cara o mucoses pel seu contingut oliós.
  • Retenció de CO2. L'administració d'oxigen a pacients amb antecedents d’hipercàpnia pot provocar un agreujament d'aquesta causa de dos factors:

L'efecte Haldane: que explica que l'administració d'oxigen suposa un augment de concentració d'oxigen a la sang, augmentant la fixació de l'oxigen amb l'eritròcit i provocant un desplaçament del CO2 cap al plasma, augmentant així la concentració de CO2 dissolt en sang.

L'augment de la FiO2 provoca un augment de la PaCO2 i el cessament de les mesures compensatòries, entre elles la vasoconstricció per la qual cosa augmenta la perfusió sense augmentar la ventilació, i la hiperventilació, reduint la ventilació per minut.

  • Depressió respiratòria. La hipercàpnia pot provocar una disminució de l'estímul hipòxic provocant alteracions de la consciència, depressió respiratòria i coma.
  • Atelectàsia. Nivells de FiO2> 50% poden provocar una disminució de la concentració de gas nitrogen en l'aire inspirat. El nitrogen és el principal responsable de mantenir el volum residual, pel això la seva disminució pot provocar el col·lapse alveolar.
  • Infeccions. La utilització d'humidificadors o nebulitzadors augmenta el risc de contaminació bacteriana per la qual cosa s'ha de conservar la higiene durant el maneig i manteniment dels dispositius. 

3. MATERIAL NECESSARI

Per dur a terme l'oxigenoteràpia de manera correcta i segura són imprescindibles el següent conjunt de materials:

  • Font d'oxigen. És el lloc on s'emmagatzema i des d'on es distribueix l'oxigen. La Central d'O2 és el mètode d'emmagatzematge habitual en els hospitals en el que des d'un tanc central es distribueix l'oxigen per tot el centre mitjançant canonades. Un altre dispositiu d'emmagatzematge són les bombones d'O2, que es tracta de cilindres d'acer amb el gas O2 comprimit a altes pressions. Els concentradors d'O2 són equips elèctrics que filtren l'aire ambient a través d'un tamís molecular retenint el nitrogen i d'aquesta manera augmentant la concentració d'O2, no es recomana en teràpies superiors a 3 litres / min. Finalment, les bombones d'O2 líquid, utilitzades per a oxigen domiciliari. Mitjançant el refredament del gas oxigen s'aconsegueix la seva condensació transformant a estat líquid ocupant menys espai, encara que el cost és major.
  • Manòmetre i manoreductor. A la sortida de cada font d'oxigen es col·loca un manòmetre, que indica la pressió a què es troba la font d’O2, o un manoreductor, que regula la pressió a la qual surt l'oxigen de la font.
  • Fluxòmetre o caudalímentre. Aquest dispositiu s'acobla al manoreductor i determina el flux de gas administrat en litres per minut.
  • Humidificador. L'oxigen proporcionat des de la font d'oxigen està fred i sec, de manera que pot provocar lesions a la mucosa respiratòria. Per evitar aquesta complicació és necessària la seva humidificació. S'aconsegueix amb el pas l'oxigen per un recipient plàstic amb aigua destil·lada estèril abans de l'arribada al pacient.

  

Imatge 11: Humidificador per a dispositius de baix flux. 

 

  • Pulsioximetria. És una eina barata, ràpida i no invasiva que utilitza mètodes fotoelèctrics per mantenir el control de la saturació d'oxigen en sang, de manera contínua o puntual. 

El pulsioxímetre està compost per un espectrofotòmetre que emet llum de l'espectre vermell i infraroig i, a l'extrem oposat, d'un fotodetector. Els dos tipus d'ones es transmeten a través d'un llit vascular pulsatiu i el fotodetector mesura la quantitat de llum de cada longitud d'ona rebuda. L’oxihemoglobina absorbeix les ones de llum infraroja mentre que l'oxihemoglobina absorbeix la llum d'espectre vermell. Un processador realitzarà els càlculs entre la diferència de llum emesa i la rebuda.

Les determinacions es poden veure afectades per la icterícia, la mala perfusió sanguínia, concentracions elevades de carboxihemoglobina o l'esmalt d'ungles.                                                                

Imatge 12: Pulsioxímetre de dit  

                             Font: https://www.flickr.com/photos/ec-jpr/5968322237                                                                                

 

Imatge 13: Pulsioxímetre, interior

Font: Pulsioxímetre interior side.jpg

 

4. DISPOSITIUS D'OXIGENOTERÀPIA

El criteri més utilitzat per a la classificació dels dispositius d'oxigenoteràpia es regeix pel flux de mescla gasosa que arriba a l'individu: baix i alt flux.

4.1. Baix flux

En aquests dispositius es subministra oxigen pur a un flux determinat mitjançant el cabalímetre que es barreja amb l'aire inspirat pel pacient, per tant, la FiO2 de l'aire inhalat dependrà també del patró respiratori del pacient (volum corrent i freqüència respiratòria).

Els sistemes de baix flux més utilitzats són: les cànules o ulleres nasals, la mascareta simple i la mascareta amb reservori.

4.1.1. Cànula o Ulleres nasals

És el dispositiu d'administració d'oxigen amb baix flux més utilitzat, senzill, de baix cost i millor acceptat pel pacient.

Consisteix en uns tubs plàstics flexibles que s'adapten a les fosses nasals mitjançant l'extensió de dues puntes cilíndriques de 0.5-1 cm i que es mantenen sobre els pavellons auriculars. Permet parlar, menjar, dormir i expectorar sense interrompre l'aportació d'oxigen.

 

Imatge 14: Cànula o ulleres nasals. Font: Oxygen_therapy.png

 

Indicat per a pacients amb necessitats d'oxigen a baixes concentracions, amb malaltia aguda o crònica, amb hipoxèmia o dificultat respiratòria lleu o per a la recuperació anestèsica. També està indicat per als pacients que requereixen oxigenoteràpia domiciliària o a llarg termini.

Augmenta la concentració d'O2 inspirat entre un 3-4% per cada litre / min d'oxigen administrat. Podem fer un càlcul aproximat de la FiO2 inspirada amb la fórmula següent: FiO2 = 21+ [4 * Flux (litres / min)].

Presenten com inconvenients que no és possible determinar exactament l'aportació de FiO2 administrat, que la seva eficàcia disminueix amb la respiració bucal i que a fluxos més grans de 4l / min l'oxigen pot provocar irritació de les fosses nasals, sequedat o epistaxis.

Cures d'infermeria

És important controlar regularment la posició i l'ajustament de la cànula nasal, que les fosses nasals del pacient es trobin lliures de secrecions i mantenir net el dispositiu, rebutjar en cas que s'embrutin o es deteriorin. Vigilar els punts de suport de la cànula, ja que poden provocar úlceres per pressió (UPP) i que els tubs no estiguin pressionats o recolzats. Facilitar la higiene bucal, la hidratació i lubricar les mucoses nasals amb solucions aquoses, mai amb olis o vaselina. Finalment, realitzar un control regular de la pulsioximetria i verificar que l'aportació d'oxigen administrat s'ajusta a les indicacions que requereix el pacient.

4.1.2. Mascareta simple

Indicada en pacients amb malaltia pulmonar aguda o crònica amb hipoxèmia o dificultat respiratòria lleu a moderada.

Les màscares són dispositius de plàstic suau i transparent que cobreixen la boca, el nas i el mentó del pacient. S'ajusta a través d'una cinta posterior i un passador metàl·lic que s'adapta a la forma del nas. Presenta uns orificis laterals que permeten la sortida del volum d'aire espirat mitjançant vàlvules unidireccionals que dificulten l'entrada d'aire ambient durant la inspiració.

Permet subministrar entre 40-60% d'oxigen en aire inhalat amb fluxos d'entre 5-8 litres / min. Per mantenir la reinhalació de CO2 s'han de mantenir fluxos superiors a 5 l / min i es desaconsellen superiors a 8 l / min, ja que s'ha demostrat que no augmenta la FiO2 administrada. 

 

Imatge 15: Mascareta simple

Font: https://www.salusplay.com/blog/mascarillas-oxigeno-gafas-nasales/

 

Presenta diferents inconvenients. És més incòmoda que l'anterior dispositiu i a vegades es tolera malament, sobretot en trauma o cremades facials. Dificulta la comunicació oral i l'expectoració. S'ha de substituir per la cànula nasal durant els àpats o durant exercicis de fisioteràpia respiratòria amb incentivador.

Cures d'infermeria

S'ha de vigilar la correcta col·locació de la mascareta i les possibles fuites d'aire, abans de res les dirigides cap als ulls, els punts de pressió per possible aparició d'UPP. Mantenir net el dispositiu, rebutjar en cas que s'embrutin o es deteriorin. Vigilar que els tubs no estiguin pressionats o recolzats. Facilitar la higiene bucal, la hidratació i lubricar les mucoses nasals amb solucions aquoses, mai amb olis o vaselina. Finalment, realitzar un control regular de la pulsioximetria i verificar que l'aportació d'oxigen administrat s'ajusta a les indicacions que requereix el pacient. 

4.1.3.   Mascareta amb reservori

Indicada en pacients amb insuficiència respiratòria greu o intoxicació per monòxid de carboni, que requereixin aportacions d'oxigen a altes concentracions. Està contraindicada en pacients amb retenció de CO2.

Les màscares són dispositius de plàstic suau i transparent que cobreixen la boca, el nas i el mentó del pacient. S'ajusta a través d'una cinta posterior i un passador metàl·lic que s'adapta a la forma del nas. Presenta uns orificis laterals que permeten la sortida del volum d'aire espirat mitjançant vàlvules unidireccionals que dificulten l'entrada d'aire ambient durant la inspiració. Té incorporat un mecanisme de reservori de almenys 1 litre de capacitat, entre la font d'oxigen i la màscara, separats per una vàlvula unidireccional que evita l'entrada de l'aire exhalat a la bossa de reservori.

 

Imatge 16: Mascareta reservori

Font: Non_Rebreather_Mask.JPG

 

Permet assolir nivells alts de FiO2 entre el 90-100% amb fluxos entre 10-15 litres / min. Amb aquest flux s'aconsegueix mantenir el reservori constantment ple i garantir l'aportació d'oxigen a altes concentracions.

Igual que la mascareta anterior presenta l'inconvenient de la incomoditat i mala tolerància, que dificulta la comunicació oral, no es determina amb exactitud la FiO2 inhalada, dificulta l'expectoració i, a més, amb fluxos menors a 5 l / min pot haver-hi reinhalació de CO2.

Cures d'infermeria

S'ha de vigilar la correcta col·locació de la mascareta i les possibles fuites d'aire, abans de res les dirigides cap als ulls, els punts de pressió per possible aparició d'UPP. Mantenir net el dispositiu, rebutjar en cas que s'embrutin o es deteriorin. Vigilar que els tubs no estiguin pressionats o recolzats. Facilitar la higiene bucal, la hidratació i lubricar les mucoses nasals amb solucions aquoses, mai amb olis o vaselina. Finalment, realitzar un control regular de la pulsioximetria i verificar que l'aportació d'oxigen administrat s'ajusta a les indicacions que requereix el pacient.

4.2. Alt flux

En els dispositius d'alt flux s'assegura una aportació constant de la concentració d'oxigen determinada independentment del patró respiratori del pacient.

Els sistemes d'alt flux són: Mascareta Ventimask o tipus Venturi, Cànula nasal d'alt flux, pilota autoinflable AMBÚ, la càmera hiperbàrica, la ventilació mecànica no invasiva (VMNI) i la ventilació mecànica invasiva (VMI)

* (La VMNI i la VMI es tractaran com a temes independents)

4.2.1.Mascareta tipus Venturi

És el dispositiu més utilitzat d'alt flux. El seu efecte es basa en el Principi de Bernoulli, quan el flux d'oxigen passa per un orifici estret augmenta la seva velocitat arrossegant a través de pressió negativa aire ambient, que es barreja amb l'oxigen, aconseguint així una concentració de FiO2 estable. Per tant, el flux i l'obertura de la vàlvula de determinar la FiO2 subministrada.

Les màscares són dispositius de plàstic suau i transparent que cobreixen la boca, el nas i el mentó del pacient. S'ajusta a través d'una cinta posterior. Posseeix en la seva part inferior, entre la mascareta i el cable connectat a la font d'oxigen, un dispositiu que permet regular la concentració d'oxigen que s'està administrant.

Com en les mascaretes anteriors presenta els inconvenients de la incomoditat i mala tolerància, la dificultat de la comunicació oral i la dificultat en l'expectoració i la ingesta oral.

 

Imatge 17: Mascareta Venturi

 

Cures d'infermeria

S'ha de vigilar la correcta col·locació de la mascareta i les possibles fuites d'aire, davant totes les dirigides cap als ulls, a més dels punts de pressió per possible aparició d'UPP. Mantenir net el dispositiu, rebutjar en cas que s'embrutin o es deteriorin. Vigilar que els tubs no estiguin pressionats o recolzats. Facilitar la higiene bucal, la hidratació i lubricar les mucoses nasals amb solucions aquoses, mai amb olis o vaselina. Finalment, realitzar un control regular de la pulsioximetria i verificar que l'aportació d'oxigen administrat s'ajusta a les indicacions que requereix el pacient.

4.2.2. Cànula nasal d'alt flux

Indicada amb requeriments d'oxigen elevats, en condicions d'insuficiència respiratòria moderada o greu o en pacients amb mala tolerància a altres dispositius d'alt flux. Permet subministrar un flux de gas de fins a 60 L / min i FiO2 de fins al 100% mitjançant unes cànules nasals de silicona, amb el gas subministrat condicionat a nivell de temperatura i humitat ideals (37◦C i 100% d'humitat relativa). Per a això requereix un equipament que consta de 4 components:

  • Interfase. La més habitual són les ulleres nasals de silicona, encara que també hi ha la màscara i adaptadors per a pacients traqueostomitzats.
  • Sistema d'administració d'aire. Hi ha dos sistemes diferents per aconseguir un flux d'aire elevat amb una FiO2 ajustable:

Mitjançant dues preses independents, Un a l'oxigen i una altra d'aire comprimit, connectades a una peça en I, o mitjançant respiradors comercials.

Mitjançant una turbina que barreja l'oxigen amb l'aire ambient (sistema Airvo®).

  • Humidificació-calefacció. Aquests sistemes permeten l'administració del gas escalfat a temperatura corporal (37◦C) i amb una humitat relativa del 100%.

Tubuladures calefactables no condensables. Aquestes tubuladures tenen un filament interior que s'escalfa fins a la temperatura determinada, i eviten la condensació de l'aigua per evaporació en el seu interior, efecte que afavoreix l'aparició d'infeccions.

 

 

Imatge 18: Cànula nasal d'alt flux (AIRVO®) 

 

Mitjançant aquest dispositiu s'aconsegueix la millora de l'oxigenació proporcionada causa de la menor dilució de l'oxigen amb l'aire ambient inspirat i una certa pressurització de la via aèria, donant lloc a un cert efecte CPAP-like.

Presenta com inconvenients que no es pot realitzar un mesurament de les pressions de CPAP generades i que tenen un major cost econòmic. S'ha d'evitar T> 34ºC amb fluxos

Cures d'infermeria

S'ha de vigilar la correcta col·locació de la posició i l'ajustament de la cànula nasal, que les fosses nasals del pacient es trobin lliures de secrecions i mantenir net el dispositiu, rebutjar en cas que s'embrutin o es deteriorin. Vigilar els punts de suport de la cànula doncs pot provocar úlceres per pressió (UPP) i que els tubs no estiguin pressionats o recolzats. Facilitar la higiene bucal, la hidratació i lubricar les mucoses nasals amb solucions aquoses, mai amb olis o vaselina. Finalment, realitzar un control regular de la pulsioximetria i verificar que l'aportació d'oxigen administrat s'ajusta a les indicacions que requereix el pacient. Vigilar el grau de condensació a la cànula nasal, controlar la temperatura de sistema i el nivell d'aigua del dipòsit de l'humidificador. 

4.2.3.   Pilota autoinflable AMBÚ

També conegut com ressuscitador manual. És una eina terapèutica indispensable en l'assistència del pacient crític que necessita suport ventilatori, ja que presenten una respiració ineficaç o no respira.

    

       

Imatge 19: Pilota de ressuscita cio AMBÚ

 

Consta d'una bossa o pilota autoinflable connectat a una vàlvula unidireccional i una connexió a la font d'oxigen. Alguns d'aquests dispositius també disposen d'una borsa de reservori que permet enriquir la concentració d'oxigen, optimitzant la FiO2 del 80-100%, amb una aportació de 12-15 l / min.

Es pot connectar o bé a una mascareta de ventilació assistida o bé directament al tub endotraqueal en pacients intubats o la cànula traqueal en pacients traqueostomitzats.

Cures d'infermeria

Vigilar el muntatge correcte del dispositiu, ha d’inflar correctament tant la pilota com la borsa de reservori. Vigilar que els tubs d'aportació d'oxigen no estiguin colzades o pressionats. En el cas d'ús amb mascareta controlar que s'acobli bé sense presència de fuites mitjançant una adequada pressió. De vegades, és necessària la utilització conjunta amb un tub de Guedel que permetrà la insuflació correcta de l'aire cap a l'interior de la via aèria.

4.2.4. Cambra hiperbàrica

La càmera hiperbàrica és una estructura metàl·lica hermètica que permet assolir en el seu interior pressions superiors a l'atmosfèrica. Es fonamenta en l'obtenció de pressions parcials d'oxigen que poden arribar al 100% en condicions de pressió superiors a 2 o 3 vegades la pressió atmosfèrica a nivell de la mar.

Està regida per tres lleis que sustenten la seva efectivitat:

  • La Llei dels gasos de Boyle-Mariotte indica que l'augment de la pressió causa una disminució en el volum dels gasos i viceversa. D'aquesta manera, l'augment de la pressió ambiental dins de la cambra hiperbàrica provoca una disminució del volum d'oxigen sanguini, afavorint el transport d'oxigen cap als teixits.
  • La Llei de les pressions parcials de Dalton enuncia que la pressió total de la mescla de gasos és igual a la suma de les pressions parcials dels gasos que la componen. D'aquesta manera, si la pressió atmosfèrica es duplica, la pressió parcial dels gasos també es duplica.
  • La Llei de la dissolució de gasos en líquids d'Henry indica que a una temperatura constant, la quantitat de gas disposa un líquid és directament proporcional a la pressió parcial que aquest gas exerceix sobre el líquid. Per tant, en condicions de pressió augmentada amb oxigen al 100% augmenta la pressió parcial d'oxigen arterial, venós i tissular.

Es poden trobar càmeres hiperbàriques monoplaça (per a una sola persona) o multiplaça (per diverses persones)

És important per prevenir possibles complicacions respectar el temps establert per a la pressurització i despressurització.

A la cambra monoplaça la pressurització es realitza directament amb l'oxigen al 100%, mentre que a les multiplaces la càmera es pressuritza mitjançant uns compressors externs i l'oxigen al 100% s'administra a través d'una mascareta facial o una campana.

Les patologies que indiquen aquest tipus de teràpia són la intoxicació per monòxid de carboni, la malaltia de descompressió inadequada i els disbarismes, l'embòlia i la gangrena gasoses i mionecrosis per Clostridium.

També està indicada com a teràpia complementària en les infeccions necrotitzants de teixits tous (fascitis necrotitzant, malaltia de Fournier), en lesions isquèmiques per traumatismes aguts (síndrome compartimental o aixafaments), alteracions vasculars (úlceres venoses, empelts o implants amb compromís vascular), cremades i lesions provocades per la radioteràpia.

És una teràpia totalment contraindicada en pacients que pateixen de claustrofòbia o crisis convulsives, pacients amb pneumotòrax no resolt o antecedents de pneumotòrax espontani, pacients MPOC o que hagin estat operats amb toracotomia recent i pacients embarassades.

Els efectes secundaris o complicacions de l'oxigenoteràpia hiperbàrica poden ser degut a diferents efectes causals. D'una banda, tenim els produïts per la diferència de pressió a què són sotmesos, com podrien ser barontologia, que és el dolor dentari, o el barotrauma, que afecta les cavitats internes que contenen aire, com l'oïda, els sins paranasals o els pulmons, i pot ocasionar una embòlia gasosa.

Al seu torn, tenim les complicacions produïdes per la mala praxi en la despressurització, com pneumotòrax o, en casos extrems, la parada cardiorespiratòria.

L'augment en la fracció parcial d'oxigen durant un temps prolongat pot comportar intoxicació per oxigen, que en casos greus comporta irritació cortical que es manifesta en crisis epilèptiques focals o, en altres casos, edema pulmonar o dolor toràcic. 

Cures d'infermeria

El personal d'infermeria encarregat de la cura a la cambra hiperbàrica ha d'estar contínuament format tant en medicina intensiva com en medicina hiperbàrica, i entrenat i preparat per al supòsit d’una complicació o emergència sota condicions hiperbàriques.

Han d'estar instruïts en tècniques bàsiques de relaxació, tècniques d'equalització de les oïdes i tècniques de respiració abdominal o diafragmàtica.

Existeixen dispositius adaptats i específics per poder ser utilitzats a la cambra hiperbàrica: elèctrodes estancs per al monitoratge continu, respiradors adaptats per a la ventilació assistida, aspiradors mecànics per a l'aspiració de secrecions.

Altres factors a tenir en compte són que els recipients de vidre s'han de canviar per recipients de plàstic, no han de contenir res d'aire, i en cas de necessitat d'administració de fàrmacs és recomanable la via endovenosa.

No és recomanable en cap cas disminuir el temps de descompressió, ja que pot incórrer en danys molt greus.

 

BIBLIOGRAFIA 

 

© 2026 SalusPlay
Aviso legal | Política de privacidad | Política de cookies