946 522 986  |  692 063 088 9 h. a 17 h.
  1. Inicio
  2. Material didáctico
  3. CUIDADOS INTENSIVOS (UCI)
  4. TEMA 4. MANEIG DE LA VIA AÈRIA

TEMA 4. MANEIG DE LA VIA AÈRIA

Quan hi ha un compromís en la respiració cal generar un suport a la via aèria del pacient per mantenir l'adequada ventilació i oxigenació tissular fins que es restableix la patologia que el provoca.

Per assegurar el treball respiratori disposem de diferents dispositius de suport de la via aèria per mitjà orofaringi, nasofaringi, endotraqueal oral i nasal i traqueostomies.

Els dispositius de suport de la via aèria més freqüents són: la cànula de Guedel, la mascareta laríngia, la mascareta Fastrach, el tub orotraqueal i la cànula traqueal. 

1. CÀNULA DE GUEDEL O CÀNULA OROFARINGEA

Tub corbat i semirígid que s'introdueix en la cavitat bucal per mantenir la via aèria permeable, tot i que no aïllada, des de la base de la llengua fins a la faringe. S'utilitza en pacients inconscients o amb baix nivell de consciència per impedir que la llengua i la musculatura faríngia obstrueixin el pas de l'aire.

Està disponible en diverses mesures per adaptar-se a nadons, nens i adults. Per a l'elecció correcta de la mida de la cànula aquesta ha de coincidir amb la distància des de la part inferior del lòbul de l'orella fins a la comissura labial. 

      

                          

Imatge 20: Diferents mides de Tubs de Guedel

Font: One-piece_Guedel_Airways.jpg 

 

És important l'elecció encertada de la mida del tub doncs si és massa gran pot provocar irritació i lesió local (laringospasme o edema de glotis), mentre que si és massa curt pot provocar obstrucció de la via aèria.

Per col·locar-la s'obre la boca del pacient i s'introdueix la cànula amb la part convexa sobre la llengua, una vegada introduïda es realitza una rotació de 180º i s'acaba d'introduir fins que la part proximal queda en contacte amb les dents. Aquesta tècnica de rotació minimitza la probabilitat d'empènyer la llengua cap enrere i cap avall. Una tècnica incorrecta en la col·locació pot empènyer la llengua al darrere i provocar una obstrucció de la via aèria.

La col·locació de la cànula en pacients conscients pot provocar nàusees, vòmit i broncoaspiració. 

 

2. MASCARETA LARÍNGIA

Tub corbat obert a l'extrem distal que acaba en un connector amb diàmetre estàndard que es pot connectar directament a una pilota autoinflable i una mascareta flexible amb un maneguet hermètic que cobreix l'entrada de la laringe. La inserció de la mascareta laríngia és una tècnica alternativa a la intubació endotraqueal normalment utilitzada en situacions de via aèria difícil o per personal de rescat no especialitzat en la intubació.

Disponible en diferents mides, en general la mida número 5 és adequat per a homes adults, mentre que la mida número 4 és adequat per a dones adultes.

 

 

Imatge 21: Màscara laríngia

Font: ProSeal_Laryngeal_Mask_Airway_inflated_001.jpg

 

Prèviament a la inserció de la mascareta laríngia s'han de realitzar certs preparatius de comprovació del material i adequació del pacient.

Exemple de protocol per a la inserció de la mascareta laríngia:

  • Assegurar la permeabilitat del maneguet. Inflar el maneguet i pressionar per comprovar que no hi ha fuites. A continuació, desinflar.
  • Lubricar el maniguet amb gel anestèsic.
  • Col·locar al pacient en decúbit supí i flexionar lleugerament el cap cap enrere.
  • Retirar pròtesis dentals si les portés.
  • Hiperoxigenar al pacient amb O2 al 100% durant uns minuts. Després de l'administració dels medicaments per a la sedoanalgèsia assistir la respiració amb la pilota de ressuscitació AMBÚ amb mascareta facial.
  • Obrir la boca del pacient amb la mà no dominant recolzant els dits índex i polze en mandíbula i maxil·lar.
  • Subjectar la mascareta laríngia amb la mà dominant en el punt d'unió de la mascareta amb el tub, dirigint la mascareta cap a l'interior de la boca.
  • Introduir la mascareta a la boca del pacient i, recolzant-sobre el paladar dur, lliscar cap al fons de la gola, empenyent amb el dit índex.
  • Avançar la mascareta a fons de la faringe, fins a trobar resistència. La mascareta correctament col·locada hauria de situar completament darrere de la llengua.
  • Inflar el maneguet amb la quantitat d'aire indicada a la mascareta.
  • Ventilar al pacient amb la pilota de ressuscitació AMBU i auscultar el tòrax per comprovar la correcta col·locació de la mascareta laríngia.

La mascareta laríngia no aïlla completament la via aèria per la qual cosa hi ha risc de broncoaspiració.

Si la tècnica es perllonga massa en el temps pot provocar hipòxia.

La pressió que exerceix la màscara sobre els teixits veïns pot provocar nàusees, vòmits, traumatisme i paràlisi dels nervis.

Per visualitzar el procediment d'inserció de la mascareta laríngia visitar el següent enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=znhkBi6Ebe8.

 

3. MASCARETA LARÍNGIA D’INTUBACIÓ FASTRACH

Dissenyada per facilitar la intubació a cegues. Consisteix en un tub corbat d'acer inoxidable, recobert de silicona amb un connector en el seu extrem proximal i una màscara en el seu extrem distal. Unit al tub posseeix un mànec metàl·lic que serveix de guia per a la seva col·locació. Mitjançant el tub d'acer es pot inserir un tub endotraqueal anellat que permet assegurar la via aèria del pacient, mantenint al pacient intubat per, posteriorment, connectar-lo a ventilació mecànica.

Igual que la mascareta laríngia hi ha disponibles diferents mides en funció del pes del pacient. No hi ha mides pediàtriques.

Indicada per a situacions de pacients amb via aèria difícil o inestabilitat cervical que requereixin intubació.

La col·locació de la mascareta Fastrach és similar a la de la mascareta laríngia disposant de l'ajuda de mànec metàl·lic o estilet per a la seva inserció i per a la retirada de la mascareta en cas d'implantació de tub endotraqueal. El volum d'aire que s'ha d'introduir i el nombre mida del tub endotraqueal és en funció de la mida de la mascareta, indicat en el seu embalatge.

La mascareta Fastrach pot provocar edema faringi per augment de la pressió a la mucosa causa de la rigidesa del tub de la via aèria. S'aconsella treure-després de la intubació. Si es decideix no retirar-la tot i haver realitzat una intubació al seu través, s'aconsella desinflar-la parcialment.

En cas d'utilització d'una mida massa gran és possible la intubació esofàgica, cal retirar i iniciar la maniobra amb una mida més petita.

 

 

 Imatge 22: Inserció de la mascareta Fastrach

font: https://www.elsevier.com/es-es/connect/medicina/insercion-de-la-mascarilla-laringea-de-intubacion-fastrach-mlf

 

4. TUB TRAQUEAL

El tub traqueal és una via aèria artificial per establir o mantenir la permeabilitat de la via aèria superior en pacients greument lesionats, malalts o anestesiats i així poder proporcionar una ventilació i oxigenació adequades.

 El seu ús més habitual és assegurar l'adequat intercanvi de gasos o proporcionar oxigen a concentracions més elevades que l'aire ambiental, però també es pot usar per administrar un altre tipus de gasos (heli, òxid nítric), agents anestèsics volàtils (desflurà, isoflurà o sevoflurà) o l'administració de certs medicaments inhalats (broncodilatadors, corticosteroides inhalats o atropina, epinefrina o lidocaïna en situacions d'aturada cardíaca).

Hi ha diferents tipus de tub traqueal que s'utilitzaran depenent de les necessitats específiques. Es divideixen en: tubs endotraqueals i cànules traqueals.

4.1. Tub endotraqueal

És la via aèria artificial més utilitzada per al maneig de la via aèria a curt termini en situacions d'anestèsia general, cures intensives, ventilació mecànica i medicina d'emergència. Es tracta d'un tub semirígid que pot introduir-se a través de la boca (orotraqueal) o a través del nas (nasotraqueal). Actualment, el material més utilitzat per a la seva fabricació és el clorur de poliuretà, encara que es poden trobar tubs especials fabricats amb cautxú de silicona o làtex o d'acer inoxidable. Disponible en diferents mides per al seu ús des de pacients prematurs (2.5-3 mm intern) fins a adults, sent els més comuns el 7- 7.5 mm per a dones adultes i 8- 8.5 mm en homes adults, depenent sempre de la mida corporal del pacient.

 

Imatge 23: Tub endotraqueal

Font: Sondeintubation.jpg

 

Estan formats per un adaptador estàndard de 15 mm per a la connexió amb el respirador, la borsa autoinflable AMBÚ o al Tub en T, i el tub pròpiament dit. Aquest presenta en la seva part inferior una pilota d'inflat del pneumotaponament (també anomenat Cuff) i al llarg del tub recorre una línia radioopaca amb escala que permet controlar la posició.

D'altres són els tubs endotraqueals de doble lumen per a cirurgia toràcica o intubació selectiva del pulmó.

Els tubs endotraqueals "blindats" o anellats són tubs de cautxú de silicona, reforçats amb filferro, flexibles però difícils de comprimir o doblegar, utilitzats en intubació de via aèria difícil.

Per tal d'evitar la Pneumònia associada a ventilació mecànica (NAVM) es recomana l'ús de tubs endotraqueals amb sistema d'aspiració subglòtica. Aquests tubs presenten una línia d'aspiració mitjançant un lumen dorsal, localitzat immediatament sobre de la pilota de pneumotaponament, permetent l'eliminació de les secrecions acumulades a la cavitat subglòtica. 

4.2. Cànula traqueal

La cànula traqueal o de traqueostomia és un tub amb un diàmetre menor al de la tràquea, normalment de longitud entre 56 i 90 mm (encara que hi ha cànules extrallargs que poden arribar a fer fins a 130 mm). S'introdueix a través d'un traqueostoma amb la intenció d'evitar el seu tancament i poder ventilar o oxigenar al pacient a través d'aquesta.

El material més habitual per a la seva fabricació és el policlorur de vinil o PVC, encara que també es troben cànules de plata per a les traqueostomies permanents o de llarga durada i les cànules de silicona.

 

Imatge 24: Parts de la cànula traqueal

Font: Tracheostomy_tube.jpg

 

Estan compostes:

  • Cànula externa o cànula mare: part que comunica la tràquea amb l'exterior. En la seva part externa té unes aletes amb orificis de subjecció a coll on s'especifica la marca, la mida de la cànula, el diàmetre i la longitud d'aquesta. L'extrem distal finalitza de forma roma per evitar danyar la tràquea. En aquest extrem també trobem la pilota, un globus suau que en inflar-se segella la cavitat interna de la tràquea. S'usa en pacients amb suport ventilatori o amb possibilitat de broncoaspiració. Aquesta pilota s’ha d’inflar amb una pressió compresa entre 15-25 cm H2O (10-18 cm Hg) per evitar isquèmies vasculars i el seu mesurament es realitza mitjançant un manòmetre.
  • Cànula interna o camisa: tub buit que es col·loca a l'interior de la cànula externa per tal d'assegurar la permeabilitat de la via aèria en situacions d'excés de secrecions o taps mucosos.
  • Fiador o guia: peça rígida amb l'extrem distal arrodonit i rom que es col·loca a l'interior de la cànula externa per ajudar a la canalització permetent una millor introducció de la cànula. Un cop inserits es retira el fiador i s'introdueix la camisa, si precisa. 

Existeixen també les cànules fenestrades (amb o sense pilota) que habiliten el pas de l'aire comunicant la via aèria i d'aquesta manera permeten la fonació.

 

BIBLIOGRAFIA 

 

© 2026 SalusPlay
Aviso legal | Política de privacidad | Política de cookies