Mai abans la nostra societat ha conegut i experimentat de forma tan generalitzada amb la pèrdua. La situació de pandèmia ens ha portat a gestionar situacions de duel per diferents motius, bé sigui per la pèrdua d'un treball, la pèrdua de llibertat, o la perduda de la nostra vida social.
En el pitjor dels casos, hem hagut d'experimentar la pèrdua d'una persona volguda o molt reunida en un context que es denomina “mort aguda”, és a dir una mort no esperada, una mort sorprenent. Si a més els familiars s'han d'enfrontar a un comiat sense comiat, a un adeu sense resposta, a una mà que no es pot tocar, el duel -del llatí dolus / dolor-, pot ser molt feridor.
Al col·lectiu sanitari cal reconèixer-li la labor tan extraordinària que ha realitzat i està realitzant en els moments de pandèmia. A través del seu treball diari ha proporcionat dignitat al malalt, ha estat la seva companyia fins a la mort, sent, a més, el pont que connectava amb la família; humanitzant en la mesura del possible els moments més difícils i preveient de manera indirecta duels complicats.